La ciutat de tots i de totes……….benvinguts a Springfield !!!!

Avui al matí, tan és el dia perquè podia tractar-se de qualsevol matí, he tingut la oportunitat de poder veure “in-situ” com uns operaris ben predisposats en la seva tasca, s’han afanyat a millorar l’accés a un edifici “públic” eliminant la barrera existent per poder accedir-hi en cadira de rodes. Però, vet-ho aquí que, per fer això no se’ls hi acut millor solució que crear-ne una de nova, de barrera arquitectònica, al espai urbà. Concretament a la vorera, sí, allà per on es suposa que em de poder circular els vianants amb comoditat i seguretat. Com s’acostuma a dir, han despullat un sant per vestir-ne un altre.

Com que aquestes qüestions referents a l’accessibilitat em preocupen i, en la mesura en que puc, me’n ocupo, aquest fet m’ha escalfat més del que em convé. I per postres, en arribar a casa, veig en el noticies comarques de la tv autonòmica com l’ alcalde de Tarragona, en una conferència, es lamentava amb raó, per la quantitat de diners que s’han de destinar pels actes incívics que es produeixen a la ciutat. Dient tot seguit que, la ciutat es de tots i de totes. Això ja m’ha escalfat més i m’ha deixat com als espagueti, “al dente”.

Sense treure importància, perquè la té, a la inversió que representa tenir que fer front a resoldre els actes incívics que es produeixen a la ciutat, jo a banda proposaria que fem una reflexió, …….es que a ningú se li ha acudit valorar la despesa que representa per la ciutat la creació de barreres al espai urbà? El que representa econòmicament tenir que eliminar-les? El que representa, pels ciutadans, que s’executi una intervenció al espai urbà adoptant una solució mal dissenyada? Podrien seguir-ne moltes d’altres de preguntes reflexives, però això no faria més que allunyar-me del cas concret al que em que vull referir.

Tornem al lloc on  aquells treballadors es limitaven a fer el que algú els havia manat, i que no era altra cosa que fer accessible l’accés a La Cámara Oficial de Comerç de Tarragona pel Carrer d’Antoni Rovira i Virgili.  Fins aquí tot genial, podrà ser utilitzat per “tothom”. Ja seria hora!!!, quan jo vaig haver d’entrar en aquest edifici per aquest lloc, ja fa un temps, tot hi que ja tenien l’obligació de tenir-ho solucionat, l’opció que se’m va oferir i que em vaig veure obligat a utilitzar per poder entrar en cadira de rodes, va ser la de formar una rampa improvisada, al estil d’un “Lego”, amb uns trossos de tauló de fusta. Comoditat i seguretat amb aquesta mena d’opció –cero patatero-  com la que ofereixen alguns establiments comercials de la ciutat amb el mateix sistema.

Però, I la solució adoptada? Quina a estat per aconseguir fer accessible aquest accés? Doncs, ….què es podia esperar d’aquesta ciutat que es de tots i que és de totes i que cada vegada s’assimila més a la Springfield de la família Sipmson? Sigui perquè han tirat pel dret, sense dir res a ningú o perquè algú s’ha posat una bena als ulls i ha mirat a un altre cantó, no han trobat altre solució que “expropiar” una superfície de vorera per tal de fer una rampa d’accés per salvar el desnivell de la porta d’entrada al edifici. Una rampa a tres pendents que no pot ser on és, amb una senyalització podotàctil sense volta ni solta i cap contrast cromàtic.

Potser que alguns dels que tinguin certa edat puguin recordar el que deia en Paco Martínez Soria, ………..que el pasillo es pa pasar y no pa poner sillas!!!  Perquè sempre ensopegava amb les cadires d’un passadís. Doncs sembla ser que, a Springfield encara hi ha qui no acaba d’entendre que és i quina finalitat té la vorera. A aquestes persones els voldria recordar que la vorera, i en concret, la banda de pas per a vianants, adossada a la façana, és per a que tots els vianants, i quan dic tots, incloc a tots, perquè tots, en un moment o altre som vianants,  puguem circular amb seguretat i comoditat sense tenir que sortejar obstacles.

Doncs, senyors……..!!!!!! als qui no s’han ocupat per assessorar-se com cal o de fer-ho amb qui calia; als qui tot i ser sabedors de que no és correcte fer-ho d’aquesta forma, han tirat pel dret i han actuat pensant ben poc o gens amb les conseqüències de la seva obra; als qui ho haurien d’haver controlat com cal i s’ han despreocupat del tema i limitat a mirar cap a un altre cantó. Es pot dir alt, alçant la veu tant com es vulgui, però no es pot dir més clar. La vorera és pels ciutadans que hi circulen.

És cert que la normativa vigent, sense entrar en detall de quina és i del que aquesta disposa en concret per no allargar-me massa, en alguns casos, per tal de suprimir barreres arquitectòniques i millorar les condicions d’accessibilitat d’un edifici, permet ocupar part d’un espai públic, però aquest cas en concret que comento de la Cámara Oficial de Comerç de Tarragona no es pot considerar un d’aquests casos, ja que la barrera a eliminar, tot i que la solució a adoptar hagi de significar tenir que intervenir en la estructura de l’edifici, es salvable amb una intervenció a dins l’edifici, sense tenir que envair la vorera.

Està clar que, en casos com aquest, la inversió econòmica de fer una petita rampa dissimulada a la vorera és més barat que tenir que intervenir en la estructura de l’edifici o en la redistribució i disseny interior d’aquest però, com es sol dir en castellà… “que cada palo aguantes su vela”. Els vianants no en tenim la culpa i no ens em d’empassar el mort de tenir un pegat més a la vorera que, per altra banda, i aquesta es la qüestió principal, no deix de ser un element que dificulta la marxa i representa un perill per a les persones grans, persones amb mobilitat reduïda, persones amb problemes de visió, persones invidents, persones en cadira de rodes o que empenyen cotxes de nadons o nens petits….Segueixo?? No, crec que no cal. Ara el que ens queda es mantenir els ulls ben oberts i esquivar aquest element per continuar la marxa.

Però es que a demés, si això es permet, representa un greuge important i discrimina els drets de moltes comunitats de propietaris que, en la mateixa situació i en molts casos recursos econòmics limitats, la única solució que els és permesa per tal de eliminar les barreres arquitectòniques per accedir al seu edifici, amb el criteri reglamentari establert de respectar l’espai urbà i no envair la vorera, és la de tenir que intervenir en la estructura de l’immoble o haver de disposar d’altres elements mecànics per salvar els desnivells. Amb la despesa econòmica important que això significa per la comunitat.      

Sí, diuen que feina feta no te destorb. I, el fet, fet està. Però és realment així com em de permetre que això quedi a Rovira i Virgili? No en tenim prou de tares en aquest carrer, i d’altres repartides arreu de la ciutat, que n’hem d’afegir una més en el cens obert de “pífies”?.

Ara que ja no em sento tant escalfat com a l’inici, em pregunto si no estaré fent una muntanya d’un gra de sorra però es que, en realitat, en aquesta ciutat patrimoni de la humanitat que és de tothom, el que sembla es que alguns estan obligats a fer i complir els reglaments i ordenances municipals, mentre que d’altres, ja sigui per pròpia iniciativa o perquè algú els ho permet, es veu que no. Amb el resultat de que, granet a granet, disposem ja d’una veritable muntanya. De “pífies”, es clar.

 

 

Comparteix a les xarxes socials

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *