L’any 1981 es va proclamar com a Any Internacional de les persones amb discapacitat per primera vegada i en la dècada posterior de 1983-1992 els governs nacionals la van assumir, qui més i qui menys, com un període i termini per garantir la igualtat d’oportunitats en diferents sectors com son l’educatiu i laboral. D’aquesta manera es pretenia deixar enrere l’enfocament paternalista que es tenia de l’atenció a aquest col·lectiu i assumir la evolució d’aquest model basat en el desenvolupament dels drets humans i la integració social. En finalitzar aquest decenni, les Nacions Unides van instaurar, l’any 1992, la celebració anual del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat el 3 de desembre.

Aquest Dia del mes de desembre té com a objectius sensibilitzar l’opinió pública sobre els avantatges que genera la integració de les persones amb discapacitat en tots els diferents aspectes de la vida diària com son, politics, econòmics, culturals, educatius, socials, etc. Pot ser que aquest únic dia de l’any  sigui suficient a nivell de conscienciació de la societat però, la resta de dies de l’any i tots els anys transcorreguts des de aleshores semblen no haver estat suficients per a que la administració més propera com son els Ajuntaments hagin pres consciència d’això.

No envà, observant amb preocupació que, tot i els diversos instruments i activitats, les persones amb discapacitat seguien (i segueixen) trobant barreres per a participar en igualtat de condicions amb les demés en la vida social i que es seguien (i es segueixen) vulnerant els seus drets humans a totes les parts del mon, les Nacions Unides van redactar l’any 2006 el Conveni sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Un document ratificat per l’estat espanyol on, entre d’altres aspectes, es reconeix la importància de l’accessibilitat al entorn físic i social, la informació i la comunicació.

Els Estats Parts, adoptaren el compromís d’assegurar i promoure el ple exercici de tots els drets i llibertats fonamentals de les persones amb discapacitat, adoptant totes les mesures legislatives i administratives per fer efectius aquests drets reconeguts en la Convenció fent els ajustos raonables pertinents i necessaris.

Mesures administratives i legislatives prou que se n’han fet, tantes com es vulguin. Cal destacar com a més recents, a nivell estatal,  el RDL 1/2013 que aprova el text refós de la Llei General de drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social, que estableix com a  termini de l’exigència de les condicions bàsiques d’accessibilitat en l’àmbit dels espais públics urbanitzats, edificació i transport públic el 4 de desembre de 2017 així com el règim d’infraccions i sancions pel no acompliment d’aquestes condicions. Però com es sol dir en l’argot casolà “el més calent a l’aigüera”.

Però a les nostres ciutats, al nostre entorn, encara no s’ha arribat al punt de que podem gaudir d’un dret reconegut. Pel que sembla, no en som capaços d’entendre els efectes del que les barreres i la discriminació representen per a molts ciutadans. Com, malauradament, sembla que tampoc ho entenen els ajuntaments, pel que difícilment podem esperar que es posin a treballar per trobar solucions a aquest seriós problema.

Donades aquestes circumstàncies de –in operància–, els agradi o no, hauran d’acceptar les reiterades reivindicacions dels ciutadans per a poder gaudir d’un entorn urbà, i una ciutat en general sense barreres i pensada per a tothom.

Be Sociable, Share!

• 
•