–Trobareu el document pdf d’aquest article a l’apartat d’accessibilitat/articles–

Quan es parla de la intervenció en un edifici públic, ja sigui per la seva construcció o rehabilitació, ens pot semblar que el contingut del seu projecte ja deix ben clar el seu abast. Em refereixo en concret a que en ell apareixeran, en major o menor detall, tots els aspectes que s’hauran de tenir en conta per l’edificació de que es tracta, però, no em d’oblidar que, per accedir a l’interior d’aquest edifici, abans em de poder arribar-hi des d’un altre indret exterior, més o menys proper. Concretament un itinerari accessible, el qual ha de garantir l’ús no discriminatori i la circulació de forma autònoma i continuada de totes les persones, permetent d’aquesta manera poder accedir i utilitzar els diferents espais i edificis en general.

Oblidar-nos d’aquesta qüestió, es com començar la casa per la teulada i, si bé els aspectes corresponents a l’accessibilitat de l’entorn urbà no tenen perquè estar inclosos en el projecte de l’edifici, no em d’oblidar que la majoria d’edificis públics que i ha en una ciutat o poble, solen ser de titularitat municipal. Això significa que, per a qualsevol intervenció en edifici o instal·lació pública, el projecte s’hauria d’acompanyar per un estudi i anàlisi de l’accessibilitat de l’entorn de l’edifici en qüestió. El qual ha de poder assentar les bases suficients perquè el propi Ajuntament faci les intervencions necessàries en aquest aspecte i assegurar, d’aquesta manera, el màxim grau d’accessibilitat de l’edifici projectat.

També es podria donar el cas, es clar, de que la titularitat de l’edifici no fos municipal, però això no hauria d’eximir que el projecte s’acompanyés del abans mencionat estudi i anàlisi d’accessibilitat a l’entorn de l’edifici. Ans al contrari, ja que en cas de que fos necessari, aquest document s’hauria de poder utilitzar per tal d’exigir a l’Ajuntament responsable que prengui les mesures adients per la millora de l’accessibilitat en l’espai urbà proper.

Accessibilitat a l’exterior de l’edifici

En primer lloc, per no acabar en l’oblit, es necessari centrar-nos en l’accessibilitat exterior i més en concret en l’àrea d’apropament a l’edifici i tenir en conta que, sigui quina sigui la titularitat de la edificació, es necessari una estreta col·laboració amb l’administració local per evitar que un error en el primer eslavó de la cadena d’espais accessibles afecti, indirectament, al correcte disseny de la edificació.

Es primordial tenir en conta els elements principals que han de garantir l’accessibilitat integral a l’itinerari, fins l’arribada a l’edifici, i s’han de considerar les circumstàncies per segons si el desplaçament s’ha de fer a peu, en transport públic o en cotxe. Aquestes rutes fins l’edifici, que poden començar en la parada d’autobús i aparcaments més propers, han d’estar correctament senyalitzades amb senyals i cartells exteriors.

Les rutes o espais de circulació, s’articulen per mitjà dels anomenats itineraris de vianants(*1), que els connecten entre sí, i son elements bàsics per la mobilitat de les persones. Han de ser continus, sense graons aïllats i amb un pendent transversal i longitudinal que permetin la circulació de tots els vianants de manera autònoma, incloses les persones amb diversitat funcional. Es necessari que l’itinerari incorpori una referència tangible al llarg de tot el seu recorregut que permeti guiar als vianants cecs usuaris de bastó.

L’amplada lliure de pas a les voreres, ha de poder garantir les maniobres de gir, creuament i canvi de direcció dels vianants independentment de les seves característiques personals, circumstàncies d’ús o forma de desplaçament. També es exigible que, aquesta banda lliure, presenti una alçada mínima de pas, lliure d’obstacles, de220 cm. Quan l’amplada de carrer no permeti mantenir voreres amb els requisits dimensionals exigibles per normativa, es recomanable optar per la solució de plataforma única, o el que també s’anomena, plataforma de convivència, on la zona preferent de vianants ha de quedar perfectament diferenciada amb la utilització de paviment contrastat en color i textura.

Els guals de vianant que porten a les voreres o entorn proper de l’edifici, hauran de complir amb els paràmetres adequats perquè puguin ser considerats accessibles. Una cosa que sembla tan fàcil (en realitat ho és), però què, al mateix temps, és força difícil el poder-los trobar ben executats.

S’ha de comprovar l’existència de transport públic accessible que arribi fins les proximitats de l’edifici en el que es vol intervenir. Valorant el nivell d’accessibilitat tant dels vehicles que conformen les línies de recorregut, com les seves infraestructures.

A l’exterior de l’edifici s’ha de preveure l’existència, com a mínim, d’una plaça d’aparcament reservada per a vehicles de persones amb discapacitat o mobilitat reduïda, que haurà d’estar connectada per mitjà d’un itinerari accessible amb l’accés principal de l’edifici. En cas de que l’edifici disposi de pàrquing, s’ha de comprovar la dotació mínima exigida, la qual serà la que determinarà, segons la capacitat de la zona d’estacionament, el nombre de places reservades que s’han de preveure.

La il·luminació dels espais exteriors de circulació de l’edifici ha de complir amb el CTE que, segonsla Secció4 del SUA, exigeix una luminància mínima de 20 lux., i un mínim de factor d’uniformitat mitja del 40%

Ja a l’entorn immediat de l’edifici, s’ha de poder garantir un espai lliure de banda de pas no inferior a150 cmd’amplada, avaluant amb detall l’accessibilitat del propi paviment. Per això, es necessari comprovar l’absència d’obstacles o perills, com poden ser diferents elements del mobiliari urbà o el mal estat del paviment per mala execució o manca de manteniment, circumstàncies que, en major o menor grau, poden impedir la circulació horitzontal pels itineraris del voltant de l’edifici amb seguretat.

Aquest anàlisi inicial ens el podríem estalviar si, des d’ un bon començament, es fessin les actuacions urbanes de manera integral, es a dir, tenint en consideració la corresponent interacció entre els entorns, urbà i arquitectònic, de forma natural i coherent, de tal manera que es fes evident, assumible i inseparable la integració entre ambdós entorns, facilitant d’aquesta manera l’accés als edificis. Malauradament, això queda molt lluny de la realitat, al qual si ha d’afegir la circumstància que en son moltes les ocasions en que les obres que es porten a terme a la via pública, son directament la causa que acaba per modificar, sinó eliminar del tot, l’accessibilitat amb la que prèviament contaven determinats espais urbans.

Accessibilitat a l’ edifici

L’anàlisi de l’accessibilitat a l’edifici, ja sigui públic o d’habitatges, s’ha de desenvolupar en base a un esquema de quatre punts concrets:

1. Reflexió sobre les persones amb el seu entorn físic immediat, valorant les possibles limitacions d’aquestes persones, plantejant-nos dues preguntes molt directes;

• Quines dificultats afegides se’ls pot presentar per desenvolupar les activitats diàries?
• Quines alternatives pot oferir l’arquitectura per millorar aquesta relació?

Es evident que aquesta relació tan variada i a la vegada complexa presenta una casuística infinita, com és poder atendre les necessitats específiques de totes les persones a la vegada, en tots els llocs i en les diverses situacions.

2. Necessitat, pel que el punt anterior significa, d’acotar i estructurar la interrelació persona/entorn físic, de manera que sigui possible abordar-ho tenint en conta tres variables.

1. Generar un conjunt de paràmetres de referència per a un nivell determinat d’exigència, a manera de requeriments funcionals i dimensionals que, aplicats als espais i elements físics de l’entorn, permetin a cada un dels grups homogenis establerts, obviar o superar les diverses dificultats que es presenten.
2. Oferir una metodologia o sistema d’anàlisi de l’accessibilitat al projecte de construcció o edificació existent, des del coneixement de les necessitats de les diferents persones comuns que han d’utilitzar l’entorn a construir o rehabilitar. Mes que donar solucions concretes, es tracta d’una eina per facilitar el procés de disseny i execució.

Variables en la interrelació entre persona i entorn físic.

La gran diversificació que es pot trobar en els diferents tipus de limitacions entre les persones, es una de les principals dificultats a l’hora de poder fer propostes de solucions arquitectòniques accessibles. Si bé podríem dir que es quasi bé impossible poder arribar a un entorn accessible universal, donada aquesta gran heterogeneïtat de limitacions, si que pot ser viable una aproximació a aquest objectiu. Partim inicialment de la base que existeix un mínim de característiques comuns que permeten arribar a definir tres gran grups de població amb necessitats d’accessibilitat similars: Ambulants, usuaris de cadira de rodes i sensorials. Amb unes dificultats de desplaçament i ús, característiques per cada cas.

Quan la persona te alguna limitació que la fa “diferent a l’individu mig” que serveix de referència per a determinar les necessitats de la població i projectar els edificis, es quan es generen les dificultats, les quals, es corresponen amb els components que conformen les parts de les activitats a realitzar. Si bé les activitats de la vida diària son molt variades, les dificultats d’accessibilitat que poden sorgir al portar-les a terme es repeteixen. Per això, es convenient analitzar aquestes activitats des de l’òptica de l’accessibilitat per detectar quins tipus de dificultats generen i tractar de trobar alternatives.

En poques paraules, el que em vist fins ara, ho podríem traduir de manera que, garantir el desplaçament per l’interior o exterior d’un edifici exigeix preveure itineraris accessibles que uneixin els diversos espais interiors entre sí, i aquestos amb l’exterior, els quals han de reunir uns criteris funcionals bàsics. Per altre banda, garantir l’ús dels diferents espais i objectes d’una edificació significa tenir en conta un conjunt de detalls que hauran d’estar orientats a perseguir uns objectius funcionals bàsics per a cada acció concreta.

Una vegada es coneix la importància que tenen aquests components així com la necessitat de contar amb la suficient informació sobre els diferents paràmetres antropomètrics que tenen a veure amb els aspectes de l’accessibilitat, es pot pensar en afrontar amb prou confiança el disseny d’un projecte concret. Un disseny que, sense la necessitat de preocupar-nos en aplicar “invents”, que a la llarga potser que no donin cap resultat satisfactori, simplement ha de basar-se en l’aplicació d’uns principis bàsics i força concrets.

Aquest conjunt de detalls incidirà, a l’hora de dissenyar, construir o rehabilitar l’edifici, en dos aspectes bàsics:

• Elecció de materials manufacturats o solucions constructives que tinguin un disseny apropiat per garantir un ús el més universal possible.
• Correcta situació dels mateixos perquè estiguin ubicats al abast de tothom

En la fase de detall i intervenció en els espais concrets a analitzar de l’edifici, s’hauran de tenir en conta diferents aspectes prou importants. Però, en un principi, el que primer em d’assegurar es que, almenys una de les portes d’entrada a l’edifici sigui accessible, i si no està a nivell de carrer, l’ escala serà accessible i, a demés, disposarà d’un recorregut alternatiu accessible per rampa, ascensor, plataforma elevadora o producte similar.

Entre la resta d’aspectes, elements i condicions a comprovar, i en els que s’haurà de treballar acuradament, cal destacar; accessos interiors; circulació horitzontal i vertical; zones, estances i dependències; serveis higiènics; senyalització i comunicació; mobiliari; climatització; mesures de seguretat i emergència.

Aquests espais i condicions que els caracteritzen, objecte de comprovació, es veuran ampliats segons el tipus d’edifici públic de que es tracti. Així, ja parlem que l’ús de l’edifici pugui ser; administratiu, docent, sanitari, esportiu, social, cultural, etc, etc, s’hauran de tenir en consideració altres espais, com poden ser; aules, consultes mèdiques, vestidors, sales d’actes, graderies, etc. amb les condicions particulars que cada un d’aquests espais hauran d’acomplir.

¿QUÈ ÉS EL DISSENY WAYFINDING?

La intervenció del disseny als processos d’orientació es produeix desenvolupant recursos i sistemes d’informació espacial d’aplicació comunicativa per a orientar i direccionar a les persones. Es en base a aquest principi que, la senyalització o senyalètica, com a parts d’un àmbit del disseny més ampli: el disseny de sistemes d’orientació a espais arquitectònics, urbans i naturals, es desenvolupen dins el concepte que s’anomena –Disseny de Sistemes Wayfinding—

La seva traducció vindria a significar quelcom semblant a “trobant el camí”, però en els seus usos habituals ve associat al terme que te a veure amb la “orientació” pel que, en els casos que estan associats a la disciplina del disseny, es relaciona amb “senyalització”. En definitiva es parlarà de wayfinding com un procés d’orientació utilitzant informació de l’entorn.

La intenció wayfinding com a model, es articular elements bàsics del procés i disseny wayfinding situant-los dins l’àmbit del “Disseny per a Tothom”. En aquest context, PERSONA i MEDI, son els punts de partida que el wayfinding tracta de cohesionar perquè la interrelació entre ambdós resulti positiva, es a dir, elimini o minimitzi els possibles conflictes existents en aquesta relació. PERSONA i MEDI es relacionen a través dela COMUNICACIÓ, la primera “llegint” la informació i el segon desplegant recursos d’orientació.

Dins l’àmbit de l’accessibilitat, el wayfinding recull i fa referència a la diversitat en el grau de funcionament de les persones segons les seves capacitats, especialment per la percepció del medi, desenvolupats en les àrees següents:

• Mobilitat: apropament, atansament visual per posició…
• Visió: agudesa visual, cromatisme, distorsió visual, no visió,…
• Audició: hipoacusia, no audició,…
• Cognició: comprensió, raonament, memòria,…
• Cultura: formació, idioma,…

Entre els diferents recursos que utilitza wayfinding cal fer especial menció del projecte, dins el qual es pot destacar:

Pictografia

Un pictograma no deix de ser una representació simplificada d’una realitat. Son signes concisos que, en la seva brevetat visual poden transmetre un significat amb simplicitat i claredat més enllà de les fronteres idiomàtiques, lingüístiques i ètniques. Aquestes circumstàncies han afavorit la transformació dels hàbits públics en l’ús de llegendes explicatives i orientadores fins el punt de que avui en dia seria inimaginable la informació pública funcional sense la presència de pictogrames.

Planimetria

La utilització de plànols com a recursos d’orientació es habitual en àmbits urbans, però no tant en els arquitectònics. Existeixen dos tipus de plànols segons el seu ús: plànol de mà i plànol fix.

De entre els plànols fixes hi ha, a la vegada, tres tipus més de variables: d’ubicació, contextuals i esquemàtics.

1.- Plànols d’ubicació serien aquells en els que s’indica la situació del plànol i del observador en el context, d’aquí la seva denominació –vostè és aquí– . Han de acomplir dos criteris imprescindibles:

2.- Plànols contextuals no assenyalen cap punt d’ubicació o referència, exigint a l’usuari un major esforç de lectura i coneixement previ de l’àmbit que descriuen.

3.- Plànols esquemàtics, com el seu nom indica, es configuren de manera sòbria, concisa i habitualment sense una relació literal amb el lloc que descriuen, com poden ser les xarxes de transport metropolità (metro, ferrocarril de rodalies, autopistes, etc.)

Per acabar dir què, per tal de sistematitzar tota la sèrie de paràmetres que una anàlisi sobre accessibilitat d’aquesta mena suposa, es aconsellable seguir la metodologia aplicada consistent en analitzar els aspectes i comprovació de l’acompliment dels requisits DALCO, que inclou en la primera part la Norma UNE 170001 d’Accessibilitat Universal (*2), on es detallen els criteris específics d’acció que es contemplen referents a: deambulació, aprehensió, localització i comunicació. Així com els aspectes a analitzar en cada cas. Sense oblidar també la necessitat del acompliment de les característiques tècniques especificades als DB del CTE; SUA (seguretat d’utilització i accessibilitat) i SI (seguretat en cas d’incendi)

NIVELL d’exigència del grau d’accessibilitat

Està demostrat que, quan major es el nivell de desenvolupament d’una societat, més exigent acostuma a ser en matèria d’accessibilitat, i l’exemple més clar el tenim en els països nòrdics. La qual cosa, representa una gran dificultat per tal d’harmonitzar les diverses normatives nacionals que existeixen ala UnióEuropea.

Es important tenir en conta el grau d’accessibilitat que es desitja assolir. Com he dit abans, per molt que ens hi esforcem, no existeixen nivells absoluts que puguin assegurar una completa accessibilitat per la totalitat de la població. Més si tenim en conta que, superar determinats nivells d’exigència pot resultar extremadament costos o tecnològicament complex. Per aquesta raó, les diferents normatives i publicacions diverses sobre accessibilitat i supressió de barreres, estableixen tres nivells diferenciats.

(*) El nivell convertible no es considera aplicable als espais i edificis públics

Durant molt de temps, al no haver-hi unes normes específiques sobre a on i quan aplicar cada un d’aquests nivells, ha estat a base de pràctica i sentit comú el que ha fet que certs criteris al respecta s’anessin consolidant. Però avui dia, hi ha normativa prou clara que ho deix ben establert i definit. Tot i que, vistos alguns resultats, sembla ser que per alguns ha passat desapercebut, ignorant la seva existència i obligatorietat.

Lluís Roig

(Arquitecte tècnic i enginyer d’edificació)

Fundació Tarragona Unida del COAATT

Be Sociable, Share!

• 
•